Enriquiment Ambiental  o el camí cap a la naturalització de les instal•lacions exteriors com a ferramenta efectiva per a potenciar i assegurar la conservació d'espècies en els zoològics.

Dins el que constituïx la conservació d'animals salvatges ex situ en els zoològics, l'enriquiment ambiental es convertix en un instrument imprescindible per a millorar la qualitat de vida de cada animal en la instal•lació exterior i, en molts casos també, dins la instal•lació o en recers interiors.

Esta senzilla fórmula ens ajudarà a visualitzar de ràpidament el perquè de l'enriquiment en els parcs zoològics:
Enriquiment = qualitat de vida = millora benestar = reproducció
Conservació ex situ.

L'Enriquiment consistix a proveir a cada espècie en la seua instal•lació d'aquells elements biòtics i abiòtics naturals que reproduïsquen, en la mesura que siga possible, el medi natural propi de l'espècie, a fi d'evitar comportaments aberrants no naturals.

La Funció de l'enriquiment és induir i potenciar un comportament el més natural possible en l'animal; així es manté ocupat, distret i apartat de l'aparició d'estereotípies simptomàtiques d'avorriment que desemboquen en un estrés continu amb possible aparició d'alguna patologia perjudicial per a la salut. L’enriquiment adequat de la instal•lació, a més d'induir un comportament natural en l'animal, constituïx una ferramenta de gran valor per a aconseguir objectius de conservació, ja que si es proveïx l'animal d'un entorn natural ben adaptat, es garantixen les possibilitats de reproducció i perpetuació de l'espècie.

Hi ha una sèrie de consideracions necessàries a l'hora d'enriquir la instal•lació, en la qual cada espècie viurà de manera permanent i es reproduirà (o pretén reproduir-se). Els processos clau per a encertar el tipus d'enriquiment, adaptats naturalment al perfil ecològic de cada espècie, són:

• Elaboració del perfil ecològic de l'espècie (tindre coneixements de la seua història, i valoració de necessitats ambientals primàries i secundàries per a enriquir el recinte): amb el coneixement de la història natural de cada espècie podrem saber el tipus d'hàbitat, la topografia del terreny i el tipus de sòl, substrat dur o més tou, condicions d'humitat i temperatura, tipus de refugi on pernocta o s'oculta, vegetació, presència d'aigua en més o menys quantitat, roques, troncs, ombres o solana, etc.
• Determinació de la superfície útil de la instal•lació exterior i de la naturalesa i quantitat d'elements de naturalització que cal introduir-hi.
• En el cas d'animals que passen gran part del dia en l'aigua, s'haurà de dissenyar un model i una mida ideal perquè puga submergir-s'hi totalment o parcial.
• Selecció dels elements (per tipus i mida) en relació amb les dimensions de la instal•lació.
• Naturalització de la instal•lació: es busca la fórmula o combinació d'elements que millor represente o s'assemble a un sector del seu hàbitat natural. Es perseguix obtindre la semblança més exacta a l'hora d'introduir i col•locar els diferents elements (arbres o troncs tombats, superposats o truncats que hi alternen amb roques, monticles i clots de terra, zones amb més densitat de vegetació, predomini d'herbes altes, o baixes, etc.), fins aconseguir la reproducció més pareguda o aproximada al medi natural.
• Seguiments permanents de comportament i anotació d'anomalies psíquiques
• Anàlisi i estudi de les anomalies
• Correcció de les anomalies provocades per factors ambientals externs

Amb estes claus és possible crear un món millor, adequat i digne per a les espècies animals que allotgem en les nostres instal•lacions, i canviar, també, la percepció i l'estimació del públic